ELS BEN PLANTATS

PERE PONS

Em convoquen per recordar l’existència remota d’un grup de retroavantguarda anomenat Fusioon. L’acte és un dels múltiples episodis que farceixen el programa del 75 aniversari del músic Manel Camp i te lloc en el saló d’actes de l’Escola Virtèlia, al bell mig de la Via Augusta de Barcelona. Ara que, possats a celebrar xifres rodones, ningú esmenta o com a mínim no fa públic, que aquest 2021 es compleixen precissament 50 anys del naixement de Fusioon. Mig segle. Noces d’or. 

En aquell 1971 tardofranquista, quatre peluts manresans van activar el melotron i van deixar que la psicodèlia i els efluvis progressius profanessin els turons de Montserrat: Manel Camp (tecles i piano) i Santi Arisa (bateria) a primera línea i Jordi Camp (baix) i Martí Brunet (guitarra) a la reraguarda. 

Explicava la historiadora local Àngels Fusté que l’escultura de La Ben Plantada va ser amagada durant bona part de la dictadura per evitar ferir la sensibilitat i els bons costums dels vianants. Alguna cosa així pot haver-li succeit a una proposta com Fusioon que, després d’una existencia de poc més de quatre anys, la seva referència sembla haver-se amagat en els soterranis del nostre boscatge sonor. Un gest que, sense que ells ho pretenguin, els converteix en els ben plantats de la nostra historia musical. L’exemple d’uns joves que van desafiar les normes del moment, el sistema establert, les directrius familiars i acadèmiques i fins i tot uns dogmnes preestablerts que ni ells mateixos coneixien. 

Dels musicòl.legs i teòrics que surten a parlar en el transcurs de l’acte, tot són més aviat generalitats de boc gros i un discurs de manual wikipèdic, quan potser el més senzill seria certificar que eran massa agosarats per ser acceptats al poble i massa de poble per ser assimilats a la ciutat.  Així com ningú va explicar que quan van anar a oferir la seva proposta a Edigsa pel canal laietà de Zeleste, Claudi Martí els va tancar la porta dient-lis que aquella era una música imperialista. O potser va confondre el rock progressiu amb el progressisme ideològic. 

La necessitat de treure el nas els fa fitxar pel segell Belter, un autèntic calaix de sastre d’allò més extrem en tots els genères sonors, i mentre a casa segueixen essent  un fenònem paranormal, es planten a Brasil on els donen la benvinguda com la nova sensació de la psicodèlia britànica. Tan fora de comprensió queda aquesta filiació anglosaxona com el tracte de llengues ‘vernàcules’ que dóna el musicòl.leg Isaias Albert a tots aquells que no ho fan en llengua castellana o quan planteja si el creuament del flamenc amb altres gèneres és una qüestió de gènere o d’actitud (sic). Perplexitat.

L’anàl·lisi posterior en clau gastronòmica de Miquel Puddu ens planteja un menú progressiu amb una sopa d’alquimia creativa d’entrant; una amanida d’escena de primer; un fricandó polític i musical de segón i uns postres que no esmenta, però que bé podría ser una crema catalana cremada on el pujolisme arrassa sense deixar que creixi l’herba i el poder polític establert fagocita l’associacionisme i es cruspeix la independencia i la llibertat veïnal i cultural. Elements que el company Puddu no tan sols obvia sinó que eludeix o en fa un esment favorable. Més perplexitat.

A tot això, aliens a qualsevol mena d’autopsia, Fusioon ja fa 45 anys qua va passar a millor vida. Per la branca Manel Camp va suposar un terreny d’exploració ignot en una carrera que tindria incontables reptes i que encara avui continua, mentre que per la part de Santi Arisa l’evolució natural quedaria fixada amb la formació de Pegasus i unes proclames més convencionalment rockeres dins l’ànim de l’òrbita progressiva i simfònica.

Per tot plegat les al·lusions òbvies de modernitat i cosmopolitisme a les que fa esment l’especialista Gianni Ginesi en la seva intervenció, troben un perillós epígraf en la qualificació musical de Fusioon com a nacionalsimfonisme. De vegades la necessitat de trobar etiquetes fa que apareguin termes que potser quedan bé sobre el paper, però que poden desvirtuar l’essència d’allò que es pretén definir. Més que invair un país o conquerir un territori, la música de Fusioon suposava una manera d’actualitzar la tradició i els referents culturals d’un poble. Sense més pretenssions.  Tant sols suposava la connexió amb un món que des de les mateixes coordenades havia vist néixer grups com Pentangle o discos com “In a Silent way “ i “Bitches Brew” de Miles Davis. I cal recordar que això, d’aquesta manera, no succeix a cap altra racó de la península sinó que és Catalunya l’epicentre d’aquesta moguda. De la mateixa manera que els derivats de l’undergound andalús, com per exemple, Smash, tenien el capital català d’Oriol Regás en l’apartat de producció.

En el tram final de l’acte, la celebrada entrada en joc del periodista i comunicador Àngel Casas juntament amb l’escriptor Jordi Sierra i Fabra, va retornar la teòrica a les prestatgeries i va imposar l’alè incontestable de la vivència. Era el primer acte públic al que assistia Casas després d’un any i mig malalt i convalescent, ho feia amb cadira de rodes i sense una cama, però amb un sentit de l’humor i una claredat d’idees absolutament encoratjadores. Al seu costat Sierra i Fabra tampoc perdia oportunitat per explicar el que va suposar Fusioon en aquell moment i en aquell entorn, desxifrat ja per ell a peu de camp en el llibre “Història i poder del rock català” (1977). 

Com a cloenda uns estudiants de l’Esmuc van reinterpretar el paradigma “Minorisa”,  on Fusioon fa evident les seves arrels manresanes i la seva projecció a l’infinit i més enllà. Un viatge que, estudis, records i revisitacions acadèmiques al marge, de ben segur que algú reempendrà sinó ho ha fet ja, des de la riba d’un rierol o la vessant d’una muntanya. Com correspón a tots aquells artistes ben plantats.